Un capvespre d’hivern tornava de la feina empenyent una andròmina del Bicing amb la transmissió atrotinada. Enfilant el carrer Marina —acabat de travessar Còrsega, o Provença, o Rosselló—, vaig notar com els llums d’una moto em trepitjaven els talons. Un agent de la Guàrdia Urbana havia envaït el carril bici per cridar-me l’atenció. Em vaig plantar davant seu, convençut que no tenia res a declarar.
—Caballero! —s’assenyalava l’orella, com qui et pregunta: «Amb això què fem?».
—Són audiòfons —vaig aclarir.
—What? —va replicar, perquè en depèn quins ambients de Barcelona la riquesa vocal del català oriental pot sonar un pèl exòtica.
—Que són audiòfons! —vaig insistir, mirant d’imposar-me sobre el motor del vehicle.
Llavors el policia va fer un esforç per mantenir la compostura:
—Vagi amb compte —i em va deixar en pau.
Porto un audiòfon a cada orella. Són negres. De botó. L’any 2020, quan al centre auditiu em van presentar aquest model com l’ideal pel meu estil de vida, el lema del fulletó informatiu resava: «Nada que esconder». Mai fins aleshores m’havia sentit interpel·lat per un eslògan. Tampoc havia vist un figurant jove publicitant pròtesis acústiques, ni uns aparells que es desmarquessin del beix ortopèdic dels hospitals o del gris metal·litzat dels anuncis amb actors de cabells blancs. El que tenia al davant era un disseny tecnològic, innovador, que t’empoderava i tot. Casava molt amb l’actitud que el cos em reclamava: sortir al carrer marcant territori.
—Sí —m’imaginava desafiant—: estic sord com una campana. Què passa?
No sé si va ser qüestió de mesos o de setmanes, però aviat es van començar a popularitzar els auriculars in-ear negres. Que tripliquin en volum els meus aparells no ha privat la Guàrdia Urbana de cridar-me l’atenció fins a tres vegades per idèntiques confusions. Ben mirat, els agents tampoc són els únics que cauen en la trampa. Un dia que feia cua a Correus, un paio se’m va acostar fascinat, interessant-se per la marca d’aquell model tan discret. Altres persones m’han arribat a retreure si per parlar no em trec això de les orelles. I en una ocasió vaig caçar una senyora aclarint al dependent de la fruiteria:
—¿No ves que no te escucha, que lleva los auriculares puestos?
Ja fa cinc estius que passo per alt l’oportunitat de fer-me una samarreta amb la nota a peu de pàgina que reclamen les circumstàncies: «No són auriculars, són audiòfons». Potser així m’estalviaria insistir en una cantarella que, sense anar més lluny, va tornar a sortir de la meva boca aquest dimarts passat a la tarda. Ja la disparo automàticament, com si depengués d’un botó instal·lat al melic.
És cert que no tothom hi veu auriculars. Hi ha qui ho ha confós amb taps protectors, per exemple. Tot i que el premi a la originalitat se l’emporta una noia que corria anys enrere entre l’audiència d’un festival de música. Juraria que encara era de dia quan —ulleres de sol, ventall desplegat, purpurina a les galtes— se’m va acostar amb la determinació de qui s’ha abocat ben d’hora al descontrol:
—¿Qué llevas en la oreja? Es como una carita… Como Dark Vader, ¿no?
—Són audiòfons.
Va girar cua, ventant-se amb desdeny. Li hauria estalviat la decepció si per una vegada fes cas als que m’insinuen amb discreció:
—Saps que n’hi ha d’aquells que van per dins i no es veuen?
El to de veu recorda el de quan em suggereixen un implant capil·lar. Com que no acumulo prou complexos de collita pròpia, la ciutadania es posa al meu servei per proposar-me’n de nous. Que esperin asseguts. Des de la comoditat de qui mai es despentina, puc donar fe que, si caigués en la negligència d’invertir els estalvis en retocar la meva closca pelada, preferiria perpetuar-la amb una depilació làser. Pel que fa al tema que ens ocupa —l’oïda—, trobo que dissimular la tara tampoc ajudaria a ningú.
A dia d’avui, per fabricar un audiòfon imperceptible cal reduir la capacitat pel processador. Menys capacitat es tradueix en menys potència, un pitjor filtre del soroll, un so més brut i una renúncia a opcions de connectivitat, regulació i adaptació a l’entorn que, almenys a mi, em regalen mitja vida. Però més enllà d’això, permet-me qüestionar els beneficis de prescindir d’un indicador de discapacitat. Mentre cap dispositiu sigui capaç d’anivellar la meva qualitat d’audició amb la d’una oïda sana, viuré més abrigadet si em permeto creure que a la orella hi duc un senyal, una empremta, una insígnia. Un cartell que prega paciència als interlocutors:
«Aquest individu es susceptible de mostrar símptomes de desconnexió aleatòria, especialment en ambients carregats i converses grupals. La comunicació verbal pot requerir alguns ajustos, de forma que es recomana entomar-la amb paciència. En cas de notar pertorbacions en la fluïdesa de la interacció, consideri preguntar per les instruccions d’ús. Gràcies per la seva empatia».
És una llàstima: no funciona d’aquesta manera. Visible o invisible, més reconeixible o menys, cap audiòfon disposa d’aquesta prestació. Perquè l’estigma no depèn tant en la visibilitat del propi dispositiu com de la invisibilitat de la discapacitat. De base, els coneixements sobre la sordesa que pugui atresorar qui no l’ha patit seran equiparables als meus sobre el trastorn bipolar, l’esclerosi múltiple o el dol perinatal. Per aquest motiu, només puc entendre la invitació a dissimular la pròtesi com el darrer símptoma d’una societat que la censura.
Allò que ens han ensenyat a pronunciar amb la boca petita resta exposat als estralls de la ignorància col·lectiva. Hi ha qui dona per fet que l’audiòfon funciona com un interruptor: si els duc posats ho hauria d’entendre tot; en cas contrari, no hauria de sentir res. També m’he trobat amb persones que, quan distingeixen els audiòfons, sembla que passin penes per pronunciar-ne el nom, a l’estil de la comptable d’una empresa on vaig treballar, que escodrinyava dreceres per demanar-me el certificat de discapacitat:
—Jordi… vinc a buscar… aquell paper… que tens….
Perquè hi ha paraules —audiòfon, discapacitat, diarrea, tricomonosi— que sembla que t’hagin d’empudegar la boca. I temes de conversa que alimenten la mandra. Carrego a l’esquena desenes de situacions en les que m’he sentit convidat a guardar-me les llagrimetes. Tantes que encara em tremolen els llavis quan pretenc posar el problema damunt la taula. Per mi és quotidià, el problema en qüestió. Pel monitor del gimnàs a qui setmanes enrere vaig comentar les dificultats per seguir les seves indicacions, es redueix a un detall sense importància. Per això devia girar cua. Va dir «està bé» i em va deixar allà plantat. Tenia més feligresos a qui preguntar pel transcurs de la sessió.
Almenys hi ha qui, quan t’ho minimitza, si més no ho fa des d’una pretesa cortesia. Sovint costa trobar les paraules per no entrar en el joc de l’incrèdul:
—Disculpa, és que sordejo.
—Ai, no, perdona, és que parlo fluix.
—No, de veritat. Que tinc problemes auditius.
—No, no, és que a vegades parlo molt fluix, perdona.
En aquest clima, amagar la pròtesi, a banda d’ocultació de proves, em sembla una deshonra a la discapacitat. A més, a mi els meus audiòfons m’agraden. No em fan nosa, al mirall. Al contrari, trobo que aquest aire de cyborg fins i tot rejoveneix. Si anessis a la moda ja n’estaries buscant un succedani per a oients. Perquè mola més que un pírcing, un tatuatge i, per descomptat, que qualsevol complement que un pocapena es pogués plantar a la cara per assistir a un festival. No em molesta, un malentès amb la policia, si per tot desenllaç n’extrec una anècdota per mofar-me’n. El que em crispa de la confusió amb uns auriculars és el contrasentit que s’imposa tan bon punt l’aparell que m’ajuda a escoltar-te et duu a considerar exactament el contrari: que no tinc interès en sentir-te.
De cara als propers que adquireixi ja procuraré donar preferència a un model més distingible, reconeixible, identificable. A canvi només suplicaria que ningú es privés de pronunciar-ne el nom amb l’ímpetu que gastem per referir-nos a unes tisores, una pilota, una butaca, un fuet, un gerani, una totxana, un cérvol o un cabàs.