A mi la pandèmia també em va canviar la vida.
Al principi no m’ho estava muntant malament. Per més mirades de pena que rebés per Skype, viure sol em semblava un privilegi. Com el teletreball; una ganga, des que la comunicació cent per cent telemàtica reduïa a cendra el potencial sabotejador del meu grau de sordesa. Ara bé, mentre a fora el món frenava, el sector tecnològic era dels pocs que multiplicava el ritme. O sigui que aquell parèntesi global en què els dofins assaltaven els canals de Venècia —i els artistes sense bolos bombardejaven discursos sobre les oportunitats de l’aturada— jo me’l vaig passar pencant com mai.
Però sumem a aquesta conjuntura la reducció dràstica de la vida social; la prohibició de sortir a escampar amb la bici quan feia pocs mesos que n’estava recuperant l’afició; el desdoblament de la personalitat que s’havia activat quan la vida interior —engrescada per tantes hores de captivitat— s’havia alçat en armes per reclamar cada cop més autonomia respecte a l’exterior. No dec ser l’únic que va liquidar el 2020 buscant ajuda professional per afrontar el que es perfilava com l’antesala d’una depressió funcional.
És clar que, passats els anys i travessats certs sotracs, si he de destacar un trasbals d’aquells mesos, sens dubte em quedo amb el que m’ha proporcionat seqüeles més perdurables. Un que, des del prejudici, rarament inclouríem a la llista d’atenuants del desencís categòric amb el que em vaig presentar davant la psicòloga. Parlo dels audiòfons. El d’aquell any va ser l’estiu en què en vaig començar a dur.
Aviat farà sis anys, del beneït cop de cap. Va arribar sol, per esgotament. Si bé confinat a casa la sordesa es volatilitzava, a mesura que ens anaven destensant la corda —i se’ns permetia trepitjar més carrer— l’imperi de les mascaretes em condemnava a l’ostracisme. En contraprestació per reduir el contagi, el tapaboques es permetia retenir lluny de mi les paraules mentre m’impedia resseguir el traçat dels llavis. La incomunicació, multiplicada, va fer vessar un got que feia temps que trontollava. Em va obligar a admetre que ja no tenia excusa: ara que per un cop a la vida estava conquerint certa estabilitat laboral, bé em podia imposar l’esforç econòmic —tants cops ajornat— d’invertir dos mil euros a cada orella.
Un dia que havia quedat amb en Ferran encara hi donava voltes. Vaig aprofitar per fer-li una consulta:
— Li pots preguntar a l’Olga si sap aviam on em poden fer uns audiòfons?
Ella va tenir la consideració d’entomar l’encàrrec amb urgència, no fos cas que me’n desdís. Pocs dies després, tots dos m’acompanyaven a un centre auditiu de Sant Cugat. En sortiria amb uns aparells de prova.
Durant les primeres interaccions, a la mateixa consulta, ja havia advertit certa màgia. El so de la sala em semblava el d’un estudi de ràdio. Em vaig posar a fer repicar els dits sobre la taula, tot parant l’orella, com qui busca la nota per afinar. Prenent un cafè en una terrassa, feia volar coloms amb els avantatges de sentir les converses de la taula del costat. Arribat a casa, preparant-me una amanida, al·lucinava amb l’experiència sensorial de ratllar una pastanaga.
Tot té un període d’adaptació. Pel que fa als audiòfons, et suggereixen que te’ls vagis posant a estones, per acostumar-t’hi a poc a poc —per anar apamant les noves dimensions que se’t presenten; les pautes ara regirades de cada escenari quotidià. Jo m’hi vaig tirar de cap. Havia arribat al pou assedegat. A estones era molest, dur aparells. Aquells primers, si més no, poca cosa filtraven. Tenien un so brut i artificial que convertia qualsevol soroll en un turment. La pitjor tortura que em van descobrir va ser la de conviure, durant tot un trajecte entre Barcelona i Torelló, amb el frec del tren sobre les vies incrustat a les orelles.
Òbviament, posats a la balança, els inconvenients d’anar desbordat de fresses no tenien res a pelar amb els avantatges de situar-se en una conversa sense complexos d’inferioritat. Al capdavall, aquell so de transistor tinyós m’ampliava el camp de batalla a cada interacció. Anava al supermercat, feia una consulta a la caixera i captava la resposta sense esforços —amb normalitat, afegiria, si aleshores no m’estigués resultant del tot anormal.
Pocs dies després, durant aquell juliol en què tot just redescobria l’univers sonoritzat, s’havia convocat una segona diada de Sant Jordi —postissa, confusa, a destemps— per reparar la d’abril —extraviada. Buscant pal·liar un síndrome d’abstinència inhibit durant mesos, em vaig acostar a Vic covant una entrega furtiva a la meva addicció principal: remenar llibres.
A la plaça Major vaig coincidir amb una parella d’amics cars de veure. Mentre ens posàvem al dia, no els calia repetir-me res. Malgrat les mascaretes, la conversa fluïa. Podia mantenir una distància natural i una posició tranquil·la —gens altiva, tot i que a mi quasi m’ho semblés des del moment en què no sentia cap necessitat d’ajupir-me, ni fer ganyotes, ni adreçar l’oïda per caçar paraules extraviades.
Després d’acomiadar-nos, em vaig atansar a la parada de llibres que em quedava més a prop. D’un bon principi, la missió era assequible: escanejar cobertes amb la vista, destriar títols, examinar les primeres pàgines dels exemplars que ho supliquessin i endur-me els que fossin capaços de convènce’m. Els mesos de reclusió no havien estat tan traumàtics com per fer-me’n perdre la pràctica. Tanmateix, no ho vaig suportar ni un minut.
Les converses entre el paradista i la clientela se’m colaven pels timpans com si algú hi hagués excavat un parell d’embuts amb profunditat. Em desconcentrava, aquella gent, d’alguna manera. Abordaven la meva intimitat. Trencaven la pau que m’exigia l’escomesa. Em va envair un nervi, un desequilibri. Vull dir que tremolava, m’ofegava i em fallaven els genolls. Reduïda la capa d’aïllament que em conferia la sordesa, allà al mig m’hi sentia despullat, exposat, avassallat, inundat, jo què sé.
Vaig haver de sortir de la plaça. Compensar la nuesa —la carència de recer— en una llibreria amb sostre i parets. Desprotegit, buscava consol marcant distància. Quin remei. Suposo que, integrant i assumint l’hàbit d’apartar-me dels altres, la sordesa i jo —amb el temps, a base de persistència i complicitat— havíem constituït un equip de confidències i aixopluc. Ara, disminuïts els seus efectes, vulguis que no també trobava a faltar una closca.
No recordo haver tornat a experimentar aquell terror a una exposició excessiva. Segurament hi ha tingut a veure la tecnologia —els audiòfons definitius regulen més bé l’ambient. Però m’agrada explicar-me l’episodi com una alerta. El repte dels anys següents bé ha consistit —i consisteix, encara— en apamar. En prendre mides, calibrar els desnivells i modelar una vida sense cap closca feta de verí.